Relats - Danny Romero: "Un viatge iniciàtic"

La cara em bullia com un cràter; notava el batec per tot el rostre. Vaig obrir els ulls: de l’esquerra no tenia visió. Notava un fort dolor al cap, així que m’hi vaig emportar la mà. De seguida vaig trobar un bony i vaig notar com la carn s’enfonsava; em vaig deixar els dits plens de sang.

Vaig tractar d’articular paraula, però els meus llavis no podien moure’s. El meu cos estava lligat a una espècie de llitera. Tot es movia de pressa; hi havia so incessant de xiulet. On era? Vaig aixecar el cap i vaig veure dues siluetes masculines. Vaig buscar al meu marit per l’estança, però, com que no hi era, vaig començar a moure’m i a cridar-lo: “Manel! Manel! On cony ets?!”

Els dos homes se’m van apropar i em van posar les mans al damunt per impedir que m’incorporés. “Qui sou? No em toqueu!” Vaig entrar en pànic. Llavors, un dels homes se’m posà a l’altura de la cara. Duia un uniforme i uns guants de làtex. Aleshores em va dir el que feia tant de temps esperava que algú em digués. Tants anys callada, resignada, abnegada, trista, sola i enganyada. “Tranquil·la, es posarà bé, l’estem portant a l’hospital. Ha fet molt bé de trucar a la policia, ha estat molt valenta. El seu marit no li tornarà a pegar.” Em va dir aquell tècnic sanitari del 061, mirant-me amb tendresa mentre m’agafava fort de la mà, i que a mi em semblà un àngel vingut del cel per salvar-me. La sirena de l’ambulància va deixar de molestar-me.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.