Sóc Ícaro, fill de Dédalo

Ja em val, no vaig recordar de felicitar-vos les festes! Ho sento. Ni d'escriure un especial de Nadal, recull del 2017 o conte d'Any Nou, com sempre he fet. Literalment, se'm va passar. Aquests dies, per motius personals, estic bastant saturat. Espero que, la confiança que han creat aquest sis anys escrivint-vos sense faltar cada setmana, m'excusin d'haver faltat a la cita de l'últim número de l'any. Per a mi, vosaltres, estimats lectors, sou molt importants, per això, deixeu que us expliqui una cosa. Hi ha coses a la vida que s'escapen al nostre control, que no depenen de nosaltres però que ens afecten de forma directa, això fa que ens sentim impotents, frustrats i abatuts o de mala llet. Entre tu i jo, ara mateix estic en blanc i no sé què més dir-te. El temps és un escultor que mai sap com modelarà la nostra escultura, ara estic confós. Tant de bo pogués explicar-te el que m'ha passat, però no ve al cas ni és lloc ni moment. Però tant millor fora que t'estigués escrivint quelcom entretingut, divertit o curiós, com normalment em soleu dir que faig, això voldria dir que no m'hauria passat res, que tot seguiria dins de la confortable regularitat. Quan llegiu això ja farà tres dies del nou any 2018 i jo segurament encara seguiré en aquest estat. Em recordo d'Ícaro, fill de Dédalo, constructor del laberint de Creta, que fou tan valent com per ajudar a Ariadna a rescatar a Teseo del laberint del Minotaure. Després, Ícaro i Dédalo, pare i fill, s'enlairaren amb unes ales fetes de ploma, però Ícaro, tan agosarat com era, va voler volar més a dalt del compte, fet que va fer que el sol fonés la cera amb què s'unien les plomes i acabés per morir estavellat a terra. Ara em sento així, valent però inútil, com Ícaro.

 

He volgut fer una cosa bona, per compartir-ho amb tothom i gaudir, però ha sortit tot al revés i he sortit mal parat. Crec que podeu entendre el sentiment de què us parlo, que tots haureu passat per quelcom similar: dipositar en alguna cosa tot el teu esforç, bones intencions i esperances i que vingui la puta llei de Murphy i ho engegui tot a la merda fent en va tot el teu objectiu. La veritat sigui dita, molts cops, i en el meu cas, la llei de Murphy és el preu que paguem per l'incompetència, irresponsabilitat i falta de delicadesa d'altres persones. Persones a les quals confies i et decepcionen, persones amb les qui t'entregues i no et valoren, persones amb les quals creus i et menteixen. Què, ja us comencen a sonar totes aquestes sensacions? Doncs avui, dijous dia 3 de gener del 2018, això és tot el que us puc escriure. Ja sé que no és el que esperàveu però del tot cert que és la veritat. Tot esperant que torni la normalitat en els meus articles, us desitjo un bon any nou, una vida plàcida i tranquil·la i que ningú us toqui els collons o els ovaris, com ho han estat fent amb mi. Fins aquí puc i vull, llegir. Mantindré la calma i tindré el seny i l'educació que no han tingut amb mi, donaré exemple i atorgaré un marge per l'error aliè. Això ens fa bones persones, però dins d'un límit.

 

Diuen que el temps posa a cada u al seu lloc, però si podem anant apartant tot al que no ens convé avançarem molt de camí i tot serà més fàcil, feu-me cas. Mentrestant, seguirem estoicament i bonament com podem. Santa Paciència. Aloha.