Som ciutat d'acollida... o no ho som?

 

Casa Nostra és Casa Vostra. Sota aquest lema i amb la imatge del nen mort sobre la sorra de la platja, ara fa un any es feia una gran manifestació a Barcelona i tot d'activitats i reunions locals. Dèiem que volíem acollir. Dèiem que seguíem sent humans, i que encara que els governs no estiguessin sabent respondre ni actuar, nosaltres sí que ho faríem. Dèiem que aquí els esperàvem, amb els braços oberts. A Cerdanyola es van fer un parell de reunions i alguna gent es va manifestar disposada a cedir un espai a casa seva, o bé a oferir el seu temps i energia en forma del que fes falta: classes de castellà, acompanyaments, organització d'activitats... el que calgués.

 

 

Però ha passat un any, i encara que una gran pancarta resa que la nostra vila és ciutat d'acollida, la veritat és que no ho som. En aquests moments, set refugiats han arribat a Cerdanyola. Almenys de manera "oficial". Una família amb infants, i també alguns joves i adolescents. I aquestes set persones (que són set, no cinquanta) s'estan trobant amb greus problemes d'acolliment. Malgrat que tenen una ajuda assignada i poden pagar un lloguer, els propietaris i immobiliàries no els volen llogar pisos, ja que dubten de la seva solvència a llarg termini. Malgrat ha passat un any des d'aquella "mani", no s'ha fet cap infraestructura per saber rebre'ls, per tenir un circuit organitzat que pogués acollir-los i oferir-los possibilitats. Per tant, continuen sense sostre. Continuen sense res. I aquestes set persones, que són set, no trenta ni quaranta, s'estan trobant que no, que no són acollides, que la pancarta que tenim penjada és una mica mentida.

 

Afortunadament, un petitíssim grup de gent de Cerdanyola i de la veïna Ripollet estan començant a organitzar-se, treballant plegats. Perquè quan cal i és important, sabem ser bons amics. Qualsevol que pugui oferir la seva ajuda, per aquestes set persones, pot contactar-hi al mail: refugiatsripollet@gmail.com Potser fóra el moment de començar a ser ciutat d'acollida de debò, en la pràctica. I si no, si al final ja se'ns ha passat, doncs com a mínim treure la pancarta.