Vida o mort de la música en viu

La música en viu és una espècie en extinció. Un animal cada cop més assedegat que va morint a poc a poc, sense que ningú li acabi de prestar massa atenció. Primer se la va arrencar del carrer, aquest espai tan nostre que tot sovint ens volen prendre. Es va prohibir la música a la via pública, i la figura del músic de carrer va deixar d'existir per passar a ser la del músic que ha de demanar un permís i esperar que li donin hora per poder tocar en un raconet de la plaça que li diguin. S'entén, perquè és clar, si els músics de carrer toquessin sense cap ordre ni concert, això podria ser un descontrol musical perillosíssim.

 

Ara són les sales i els bars els que van caient, un rere l'altre. En els darrers anys, ben bé mitja dotzena de bars de Cerdanyola que oferien música en viu han tancat les seves portes o han deixat de fer-ne. La raó? Les caríssimes llicències, el veí que es queixa, les despeses de la insonorització, les visites de la policia, les multes i una gran veritat que sap greu de dir però que és així: fer música en viu, números en mà, no surt gaire a compte. I aquest gaire és un eufemisme.

 

Per això, en pro de la nostra ciutat, que pot estar morta o pot estar viva, depenent de nosaltres, igual cal "desmelenar-se" una mica i dir en veu alta que volem música i que la volem viva. Igual cal ser una mica (una mica, dic) més transigents i queixar-se una miqueta menys vivim al bell mig de la ciutat i una tarda de dissabte un local de sota casa s'atreveix puntualment amb un concert d'estiu. Igual cal calçar-se de nou les sabates després de sopar i arrencar-nos del sofà per baixar a veure tocar un grup al bar de la cantonada. Igual cal tenir en ment el concepte de ciutat que volem i caminar cap a allà, i no cap una altra banda més còmoda o més automàtica. Igual la música en viu encara cueteja i encara pot ser reanimada, si la gent comença a considerar-la com el bé escàs que és. Perquè si no, qualsevol nit d'aquestes, ens sentirem animats perquè ha estat un bon dia i voldrem sortir a gaudir d'una estona de música en directe i de cop ens trobarem, sense més, que no tenim on anar a cercar-la.

 

Que no ens prenguin la música als bars. Grabem-nos-ho a la mirada i que soni al nostre cap, de rerefons, com a banda sonora dels nostres vespres d'oci.