Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
WhatsApp
Telegram
Era 31 de desembre. La ciutat vibrava amb la nit de Cap d’Any. L’Ana, asseguda a la finestra, mirava els llums a la distància. Se sentia com un mosaic de trossos d’un mirall trencat escampats pel temps.
Feia poc havia perdut la seva àvia i, amb ella, una part de l’ànima. Havia deixat un altre tros en una relació fallida, perdent la capacitat de confiar. També s’havia quedat sense feina a causa d’un ERO. Es va quedar amb ingressos mínims, i amb en Jai, el seu fill de dotze anys, que es considerava no binari. El lloguer havia pujat i no arribava a final de mes.
Però hi havia un altre fragment encara més dolorós, el del seu cor trencat. L’havia perdut amb l’home de qui es va enamorar, qui la va deixar embarassada i qui la va enganyar amb la seva millor amiga. A sobre, la seva germana, tot un pilar per a l’Ana, havia anat a treballar fora.
La solitud i la incertesa la van deixar amb la sensació de no ser suficient. Les campanades van començar; va tancar els ulls i es digué: «Aquest any reuniré els fragments de la meva ànima».
El compte avançava i, amb cada cop de campana, visualitzava un tros de si mateixa: el riure de la seva àvia, la força de la seva germana, la calidesa d’una abraçada oblidada... I també el dolor, però no com un pes, sinó com una lliçó.
Es va dir: «No lluitis contra el que no pots canviar. Accepta el que és i enfoca’t en el que pots fer». Aleshores va pensar a reinventar-se, a trobar un nou camí. Es va comprometre amb si mateixa: «Aconseguiré una altra feina, donaré suport a en Jai, trobaré un pis més assequible».
Les campanades van arribar al final. L’Ana va sentir una estranya serenor.
—Feliç any nou, iaia —va xiuxiuejar, amb llàgrimes als ulls.
El que deixem enrere sovint és la càrrega més pesada, però 365 dies poden donar per a molt.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.