Diego Lorca: «Per nosaltres és igual actuar a Cerdanyola que al Teatre Lliure»

De Pequín a Cerdanyola en qüestió de dies. Titzina celebra 25 anys amb l'estrena, aquest divendres 23 d'octubre a l'Ateneu, de Disección de la bondad en tres actos, una comèdia àcida sobre el frau i l'engany. Diego Lorca i Pako Merino acaben de representar Búho al Festival Internacional de Pequín, en la seva primera actuació a l'Àsia, i ja enceten una nova etapa. La companyia resident de l'Ateneu dedica anys a investigar i crear cada espectacle, el porta de gira i, quan acaba, torna a començar de zero. Sempre amb Cerdanyola com a punt de partida.

Des del 2001 han creat set espectacles que aborden qüestions com la bogeria, la guerra, la mort, la justícia o la memòria. Ara s'endinsen en la mentida i les contradiccions morals de l'ésser humà. Ho fan amb tres històries, un nou ingredient escènic —l'il·lusionisme— i la mateixa voluntat de sempre: que el públic rigui, es faci preguntes i tregui les seves pròpies conclusions.

Un títol amb un punt d'irònia

Disseccioneu la bondat?

Diego: Volíem tornar a la farsa, a aquest món berlanguí, a la comèdia i a la crítica social àcida. Quan comencem un projecte posem molts temes sobre la taula i, en aquest cas, el frau tenia un component que ens permetia tornar a experimentar amb aquest llenguatge.

Però el títol parla de bondat, no de frau.

Diego: Té un punt irònic. Disseccionar la bondat és mirar què hi ha a dins. Quina part de bondat i quina part no hi ha dins de l'ésser humà? Quan parlem de frau i d'engany també parlem d'ètica i de moral. Hi ha una picaresca molt present en la nostra societat.

Pako: A mi m'interessava entendre per què hi ha gent que cau en el frau, especialment quan no és tan evident. Com passem de les petites estafes a enganyar un amic o una parella? Quan el frau és tan proper, ja hi ha alguna cosa tràgica.

 PAKO MERINO:  «Quan el frau és tan proper, ja hi ha alguna cosa tràgica»

Com heu investigat el frau?

Diego: Com sempre, intentem trobar les persones que conviuen amb el tema que volem tractar. Hem parlat amb detectius, pèrits i asseguradores. Aquesta vegada ens ha costat especialment apropar-nos a les persones que estafen de debò. Hem treballat amb testimonis, històries reals i documentació per construir els personatges.

Pako: Amb el frau ens passava que sempre arribàvem després. Trobàvem persones que investigaven una estafa o que ens explicaven què havia passat, però era molt difícil observar el frau mentre es produïa.

L'obra està dividida en tres històries. Per què?

Diego: Volíem construir tres relats diferenciats que permetessin acostar-nos al frau des de llocs diferents. Relatos salvajes va ser una referència en el plantejament de l'escriptura. Són històries independents, però comparteixen el tema central i van acostant l'engany a l'espectador.

Què hi trobarem?

Diego: En el primer acte hi ha un mag i el seu ajudant que mantenen el cobrament de la pensió d'una mare difunta. És una història més costumista, més berlanguiana, de farsa pura. En el segon, un agricultor adapta els seus records per aconseguir una indemnització milionària. I en el tercer ens acostem a un estafador encantador, amb múltiples identitats, que enganya les persones del seu entorn més proper.

 

Pako: En el cas de les assegurances sempre hi ha aquest dubte: és la companyia que no vol pagar o és la persona que intenta cobrar una indemnització que no li correspon? Ens interessava que l'espectador també es fes aquesta pregunta.

I no doneu una resposta?

Diego: Ens agrada deixar espai a l'espectador perquè construeixi les seves conclusions. La veritat i la mentida entren en conflicte, però també la manera com funciona el sistema i com ens hi relacionem.

La màgia d'enganyar l'espectador

Aquesta vegada incorporeu l'il·lusionisme.

Pako: En cada espectacle ens agrada posar un ingredient nou a la cuina. Aquí és la màgia. Una de les inspiracions va ser F for Fake, d'Orson Welles, una pel·lícula que juga amb els falsificadors, la il·lusió i la frontera entre allò que és veritat i allò que és mentida. Ens agradava que l'espectador també tingués aquesta sensació de no saber exactament què és real.

Com heu treballat la màgia?

Pako: Hem comptat amb l'assessorament d'Enric Magoo. Per a un mag, el més important és que el truc funcioni. Però a nosaltres de vegades ens interessa mostrar què passa al darrere, perquè volem parlar precisament de la mentida, de l'engany i de la il·lusió. Quan descobreixes com es fa un truc, tota aquella màgia cau.

I l'humor continua sent imprescindible.

Pako: És una porta d'entrada. Quan rius, agafes distància. També passa quan rius de tu mateix i dels teus problemes. Nosaltres primer relaxem l'espectador i després podem entrar en la tragèdia i en qüestions més profundes.

Teniu por d'explicar massa coses abans de l'estrena?

Pako: No ens agrada explicar gaire l'obra abans que el públic la vegi. Jo mateix, quan vaig al teatre, moltes vegades no llegeixo la sinopsi fins que ha acabat la funció. M'interessa comprovar si allò que explica el programa coincideix amb el que he rebut. Volem que cadascú s'expliqui l'obra a si mateix.

 

25 anys, set espectacles i una mateixa manera de crear

Diego Lorca i Pako Merino es van conèixer el 1999 a l'Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq de París. Després de formar-se i treballar en diferents companyies internacionals, van fundar Titzina l'agost del 2001 i van establir la seu a Cerdanyola.

25 anys junts. Què no ha canviat?

Diego: L'obsessió per fer les coses bé, per arribar al públic i perquè cada espectacle sigui una experiència teatral que provoqui alguna cosa. Escènicament, continuem pensant que menys és més. Hem incorporat llenguatges nous, però la barreja d'humor i reflexió continua sent essencial.

Pako: Som com germans, molt diferents i molt iguals alhora. Portem molts anys d'amistat, de gires, d'hotels, de compartir la vida. Continua l'admiració i el respecte per les virtuts artístiques de l'altre. Això genera una química especial.

PAKO MERINO: «Som com germans, molt diferents i molt iguals alhora»

Diego: Tenim el mateix cor, la mateixa obsessió i passió per generar teatre. De vegades diem que som bicèfals. Hem evolucionat, però continuem entenent el teatre d'una manera molt semblant.

Com construïu els espectacles?

La companyia defineix el seu procés de recerca com a periodisme antropològic: entrevistes, documentació i contacte directe amb persones que conviuen amb els temes que vol portar a escena. És una investigació que precedeix l'escriptura i que els permet construir els personatges a partir d'experiències reals.

Diego: No fem una producció en vuit setmanes ni treballem pensant a estrenar cada any. No ens movem segons un calendari de producció o de subvencions. Comencem amb la pàgina en blanc i ens ho juguem tot. Creem amb llibertat, amb el temps que necessita cada projecte.

I tampoc manteniu un repertori d'obres.

Pako: Quan acabem un espectacle, l'acabem de debò. No continuem representant obres antigues mentre en preparem una altra. Deixem un temps perquè apareguin noves idees i concentrem tots els esforços en el projecte següent.

Diego: El compromís és mantenir el mateix equip durant els anys de gira. Això també vol dir renunciar a altres possibilitats. No totes les maneres de produir i exhibir teatre són compatibles amb aquesta decisió.

Què us porta a escollir els temes?

Pako: Ens interessen les qüestions socials i universals que no tenen una resposta fàcil. La bogeria, la guerra, la mort, la justícia, la memòria... Partim de situacions quotidianes i de persones concretes perquè el públic pugui reconèixer-hi alguna cosa pròpia.

A Búho parlàveu de la memòria.

Pako: Era la història d'un antropòleg forense que, després d'un accident cerebrovascular, perdia part dels records. La seva recerca de la memòria es convertia en una mena d'exploració de l'interior del seu cap, com si entrés en una cova a buscar restes del passat.

Sempre trieu temes incòmodes?

Pako: Són temes que ens generen preguntes. No volem donar una resposta tancada. Nosaltres posem les nostres inquietuds en la veu d'altres personatges, i després cada espectador completa la història amb la seva experiència.

En un moment en què hi ha tanta autoficció, preferiu parlar a través dels altres?

Pako: Hi ha una sobreexposició individual molt gran, també a les xarxes socials. Estem constantment mostrant què fem i on som. Nosaltres preferim construir personatges i explicar les nostres qüestions a través de les seves històries. Aquesta distància també forma part de la màgia del teatre.

 

De Cerdanyola a Pequín, i tornada

Acabeu de portar Búho a Pequín. Què representa?

Pako: És la primera vegada que actuem a l'Àsia. Algú ens havia vist al Teatro de La Abadía de Madrid i va sorgir la possibilitat de portar Búho al Festival Internacional de Pequín. Al principi no sabíem si tiraria endavant, però finalment ens van convidar al Teatre Nacional de Pequín. Les dates eren molt properes a l'estrena de la nova obra i vam tenir dubtes, però vam pensar que era una aventura que valia la pena. Hem representat l'espectacle en castellà, amb sobretítols en mandarí. Hi ha hagut una feina de traducció important, perquè els espectacles també evolucionen durant les gires i no sempre coincideixen exactament amb el text inicial.

I, tot seguit, estreneu a Cerdanyola. Per què?

Diego: No hi ha una estratègia. La vida s'ha anat conformant així. Jo crec que el valor de la perifèria és important: treballar a una altra velocitat, sense tanta exposició, amb tranquil·litat. A l'Ateneu sempre hem trobat les portes obertes per treballar-hi. Aquí les regles no són les del mercat o les de l'exhibició pura. Hi ha un altre objectiu, un intercanvi social. És una sort poder treballar amb aquesta calma.

I, malgrat això, els vostres espectacles acaben recorrent el món.

Pako: L'obra anterior, Búho, es va crear aquí, a l'Ateneu, i ha acabat al Teatre Nacional de Pequín. A vegades, coses petites que surten d'aquí tenen una repercussió que no t'imagines. L'Ateneu és una institució municipal i pot tenir una ona expansiva que acaba arribant a Pequín. Això és el que és bonic de les trajectòries.

No seria més fàcil començar a Barcelona?

Diego: No hem esperat mai a ningú. Per nosaltres és igual actuar a Cerdanyola que a la Villarroel, al Lliure o a Ripollet. Som creadors, comencem amb la pàgina en blanc i ens ho juguem tot.

 DIEGO LORCA : «No hem esperat mai a ningú. Comencem amb la pàgina en blanc i ens ho juguem tot»

Pako: Hem anat trobant petits oasis. Cerdanyola n'és un i també¨el Teatro de la Abadía, de Madrid o Carballo, a Galícia, on hi ha un festival amb una programació molt interessant. Són teatres que sentim propers i on sabem que tenim les portes obertes quan preparem un espectacle nou.

Diego, el teu vincle amb l'Ateneu ve de molt abans de Titzina.

Diego: Vaig començar a fer teatre a l'institut, com una assignatura optativa. Després vaig arribar a l'Ateneu i hi vaig descobrir una tribu de gent que feia coses diferents.El Ramon Camprubí, els germans Soler. M'hi vaig trobar bé. Era un espai obert per explorar, i més endavant vaig buscar formació especialitzada i altres experiències fora de Cerdanyola.

I aquí va començar també la companyia.

Diego: Quan vam estrenar Folie à deux, el 2001, ningú ens coneixia i no teníem contactes dins del món professional. L'Ateneu ens va obrir les portes per presentar el projecte. Després vam començar a moure'ns per sales alternatives, a Pamplona, Madrid i altres llocs. Anàvem allà on ens donaven una oportunitat.

Els estudiants, els primers espectadors

Abans de l'estrena oficial feu funcions amb instituts. Per què?

Pako: Perquè els joves no estan tan condicionats. Alguns no han anat mai al teatre i tenen una mirada molt neta. A vegades el teatre escolar s'ha relacionat amb l'obligació de veure una obra perquè entra en un examen. Nosaltres volem que visquin una altra experiència.

I els doneu una responsabilitat especial.

Pako: Els expliquem que són importants, que són els primers espectadors d'una creació en què hem treballat durant molts mesos. La seva és la primera reacció que rebem. Això també ens genera una responsabilitat.

Com reaccionen?

Pako: Al principi, quan s'apaguen els llums, pot semblar un circ romà! Però després parlem amb ells. Els preguntem què han entès i què els ha suggerit l'obra. A vegades els professors volen respondre per ells i els diem que els deixin parlar. Quan els dones espai, fan reflexions molt profundes.

També us ajuda a acabar de construir l'espectacle?

Pako: El públic és essencial. Necessitem veure com funciona l'obra davant d'altres persones, com reaccionen, quin ritme té. És una part molt important del procés.

 

L'Ateneu, espai de creació per a la companyia resident

L'Ateneu és casa vostra. Què representa tenir un equipament com aquest?

Pako: Tenir un Ateneu en una ciutat no és una cosa evident, i de vegades ho hem de recordar. Hi ha sales per fer música, ràdio, teatre, pintura, perquè la gent pugui expressar-se, tant si és una afició com una professió.

I què passa quan desapareixen aquests espais?

Pako: Es tanquen ateneus, cinemes i teatres perquè es pensa que no són necessaris. La meva família és de Castro Urdiales. Quan jo era petit hi havia dos cinemes i dos teatres. Ara ja no hi són. Els espais culturals també afavoreixen que la gent es trobi i que passin coses.

PAKO MERINO: «Si tot depèn dels recursos privats, hi ha històries que no s'expliquen»

Per tant, no és només una qüestió cultural.

Pako: És necessari que l'Estat i les institucions ofereixin aquests espais d'expressió. Si tot depèn de les inversions privades, qui té recursos pot expressar-se creativament i qui no en té ho té més difícil. Hi ha històries que no s'expliquen. I aquí hi ha una igualtat. A l'Ateneu qualsevol persona, vingui d'on vingui i tingui els diners que tingui, té un espai. Això és democràcia expressiva.

Fitxa de l'espectacle

Títol: Disección de la bondad en tres actos

Companyia: Titzina

Estrena: Divendres 23 d'octubre de 2026, a les 20 h

Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola

Gènere: Tragicomèdia

Durada: 85 minuts

Públic: A partir de 16 anys

Creació, direcció i interpretació: Diego Lorca i Pako Merino

Dramatúrgia: Diego Lorca

Escenografia: Enric Planas

Música i espai sonor: Arnau Obiols

Disseny d'il·luminació: Jordi Thomàs

Disseny de vestuari: Sergi Cerdán

Disseny de so: Jonatan Bernabeu

Tècnics de gira: Meritxell Cabanas i Sergi Cerdán

Producció: Luz Rondón i Dolors Siraña

Afegeix TOT Cerdanyola com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.