Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
WhatsApp
Telegram
L’escriptor cerdanyolenc Isidre Grau rep el reconeixement de la ciutat pel seu 80è aniversari, guanyador d’un Premi Sant Jordi just fa 40 anys, Grau continua ben actiu amb títols com Què ens queda dels nostres, publicat aquest any. Aquest divendres la Biblioteca Central de Cerdanyola acollirà a les 18 h l’acte “Homenatge a Isidre Grau. Una vida de llibre”, una conversa entre l’escriptor, i els convidats Maria Barbal i Vicenç Villatoro, amb lectures a càrrec de Laura Conejero.
Fa 40 anys va guanyar el Premi Sant Jordi amb Els colors de l’aigua, un punt d’inflexió a la seva trajectòria. Amb tota l’experiència que ha acumulat, canviaria alguna cosa d’aquell llibre?
No, precisament una de les coses que tinc pensades és tornar-lo a posar en vigor, perquè crec que encara té la seva gràcia.
A Els colors de l’aigua, la família Benavent viu a través de grans moments històrics com la guerra civil i el franquisme. Nascut en la postguerra, quin moment històric creu que ha marcat més la seva literatura?
És difícil, evidentment, la transició és un moment de molta efervescència, que jo vaig participar del Congrés de Cultura Catalana i altres institucions, i a partir d'aquell moment, precisament és el 75 que vaig començar a escriure. Potser el més important és el fet de decidir-me a escriure de manera professional.
Enginyer químic de professió, va treballar més de 30 anys com a tècnic. Com apareix aquesta necessitat d’escriure?
La necessitat d'escriure jo crec que és prèvia a tot, perquè amb 10 anys ja havia escrit novel·les d'aquestes que no cal publicar, però ja tenia les ganes i l'interès per escriure. Després tiro cap a l’enginyeria química, però ho faig compatible amb l’escriptura.
Aquest divendres la ciutat li ret homenatge pel seu 80è aniversari. Com ha vist canviar Cerdanyola des que era petit fins avui?
Cerdanyola ha fet un canvi brutal. L’any 60 va ser un punt d’inflexió, amb l’augment de la presència de les fàbriques, l’Aiscondel i la part d’uralita, després es comencen a construir els blocs de pisos i comença a venir la immigració, i les torres dels estiuejants desapareixen, tot això suposa una gran sèrie de canvis entre els 60 i els 70, als que com a ciutadans ens anem adaptant.
Sis de les seves 18 novel·les tenen com a escenari un espai que s’emmiralla en Cerdanyola. S’ha sentit ben tractat per la ciutat al llarg dels anys?
Sí, jo crec que aquí s'ha agafat bé, m'he sentit ben considerat a Cerdanyola. Ara, espero que aquest homenatge d'alguna manera contribueixi a fer que la gent de Cerdanyola, que no té per què saber res de tot això, sàpiga que aquí hi ha un senyor que escriu. Nosaltres com a escriptors l'únic que volem és que el que hem escrit sigui llegit.
Creu que ara es llegeix menys?
Crec que hi ha una evolució de la societat, que és la imatge. Tenim una societat en què el que preval és la imatge, la immediatesa, i, evidentment, els joves ja comencen amb els mòbils, amb tot, i això és molt difícilment desplaçable. Però hi ha de tot, també hi ha molts bons lectors.
Abans de començar a escriure, va estudiar català i després en va ser professor, en un moment en què tothom volia aprendre’n. Avui sembla que el seu ús retrocedeix. Com ho viu, això, com a escriptor i ciutadà?
Evidentment en aquests moments el català no està en un bon moment. Actualment, hi ha molta immigració i en general, el més fàcil és no parlar català ni complicar-se amb una altra llengua, però, tot i això, hi ha gent que l’interessa i fa l’esforç per aprendre-la. No crec que la llengua mori, però ho tenim difícil perquè sigui un ús normalitzat.
En la seva última aparició pública va reclamar més lligam entre els municipis del Vallès. Creu que la comarca i els seus pobles han perdut part de la seva essència?
La comarca és una cosa totalment diferent, la gent no està gaire connectada. Vull dir, anem a comprar Sabadell o anem al cine a Montcada, però hi tenim pocs lligams personals amb aquestes ciutats. Hi anem per motius comercials, no perquè hi hagi una solidaritat.
Va formar part del col·lectiu literari Ofèlia Dracs. Què era?
Als anys 80 hi havia molta efervescència, molta creativitat i moltes ganes. En aquest context neixen els Ofèlia Dracs, un col·lectiu de persones de la meva generació amb l’objectiu de parlar de literatura, divertir-se, també hi havia un aspecte lúdic, i treballar els gèneres literaris, cosa que a mi en principi no m'interessava gaire, però que va ser un exercici molt interessant.
El març passat publicava Què ens queda dels nostres, dins la sèrie Vides privades. Hi parla de les persones que deixen empremta a la nostra vida tot i no continuar-hi presents. En un món de sobreexposició constant, creu que encara és possible tenir vides privades?
Les vides privades les tenim sempre, el que varia és que en fem de les nostres vides, com les protegim. En el cas de la literatura, curiosament, ara hi ha una tendència, sembla que el lector prefereix històries amb implicació personal, emotiva, sentimental, que no novel·les en abstracte. I, curiosament, aquest llibre, que és l'únic que no és d'invenció, ha tingut una resposta molt bona. A mi el que m'agrada és que s'hi han sentit implicats, no perquè els interessés la meva família, sinó perquè han pensat en la seva.
Actualment, les persones estem més desconnectades entre nosaltres, creu que això pot influir que aquests llibres més sentimentals siguin més llegits?
Penso que tots funcionem en grups de comunicació i llavors aquí ens comuniquem i ens recomanem i hi ha grups de confiança, arran de les diferents persones que conformen aquests grups els llibres es van estenent i arribant a més persones.
Després d’escriure 18 novel·les i de recuperar la història gràfica de Cerdanyola, encara li queden reflexions per plasmar?
Algunes sí, ara he acabat una altra novel·la que ja en parlarem quan arribi el moment, però tinc alguns projectes més aviat de reflexió. Jo sempre treballo les coses molt lentament i amb el temps i després hi ha un moment en què, boom, es treu.
En aquest moment, una de les coses que tinc, diguem, més o menys preparat seria una obra sobre com vivíem a Cerdanyola abans del boom, abans dels 60. Seria un costumisme, cosa que a mi no m'ha agradat mai, però mira.
Creu que a Cerdanyola hi ha un teixit literari entre escriptors o persones del món de la literatura.
Som minoritaris, però sí que hi és. Hi ha un teixit de les llibreries, que tenen contacte amb els lectors. Una de les coses positives que fa que ens coneguem una mica, els que ens interessa llegir, és aquest programa del Cafè amb Letres, que també crea una certa connexió, una clientela. Espero que l’homenatge pugui ser també un espai per aquest teixit.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.