Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
WhatsApp
Telegram
Soledat i por. Aquest sentiments van estar presents en la majoria dels testimonis que dimecres, 3 de desembre, van seguir al Teatre de l’Ateneu la projecció del documental La fibra sensible, d’Isabel Andrés, i van intervindre en el col·loqui posterior. Durant l'acte, que tot just va congregar un centenar d'espectadors, víctimes i experts van coincidir en denunciar la falta d'acompanyament institucional i en reclamar a l'Ajuntament "un lideratge exemplar" en la retirada de l'amiant. S'ha de deixar de silenciar una contaminació ambiental i sanitaria que, 25 anys després de la prohibició de l’amiant a Espanya, continua marcant la vida de moltes famílies de Cerdanyola.
“A Cerdanyola no se’n parla, no hi ha alarma social”,
“A Cerdanyola no se’n parla, no hi ha alarma social”, lamentava des de la taula Jordi Joan Mata, exregidor i activista cultural. La seva dona va morir el 2020, en plena pandèmia, per un càncer de pleura provocat per l’amiant.
La denúncia va obrir la porta a un degoteig de testimonis. Des del públic, una dona —una de les víctimes que van declarar al judici d’Uralita a Madrid el 2012— hi afegia una dimensió gairebé generacional: “Tota la meva família ha mort d’això. Durant 50 o 60 anys ens hem sentit abandonats.” Ella mateixa pateix la malaltia que ha enterrat avis, pares, marit i cunyats.
Un altre testimoni, una noia jove, buscava respostes per afrontar un procés judicial: el seu pare acaba de ser diagnosticat de mesotelioma. El càncer de pleura, directament relacionat amb l’exposició a fibres d’amiant, continua apareixent malgrat la prohibició del material l’any 2002. La latència —de fins a 40 o 50 anys— fa que moltes de les víctimes d’avui fossin criatures quan l’amiant encara es manipulava als carrers, a les escoles o a les indústries.
“Com diu el doctor Tarrès, encara han de néixer criatures que moriran d’això”, advertia Mata.
“Com diu el doctor Tarrès, encara han de néixer criatures que moriran d’això”, advertia Mata. Per això reclamava que Cerdanyola, que va conviure amb la fàbrica Uralita durant 90 anys, assumeixi un lideratge real en el desamiantatge i en la defensa de les víctimes.
El perill segueix present, a casa i a l’entorn
Entre el 1910 i el 1997, Cerdanyola va ser la zona zero de la contaminació per amiant. Tot i això, el pneumòleg Josep Tarrès va voler aclarir un punt essencial: avui, el perill no és menor, però tampoc és exclusiu de la ciutat. Amb els grans focus prohibits, el risc prové dels milers de microfocus repartits pel territori.
“D’amiant n’hi ha a tot arreu”, va sentenciar Tarrès: teulades, baixants, falsos sostres, porxos, canonades, plaques ondulades, instal·lacions antigues.
Un dels mites més estesos que va desmentir és que “si no el toques, no passa res”. La realitat és que molts materials arriben al final de la seva vida útil entre 30 i 40 anys després d’haver estat instal·lats, i el simple deteriorament ambiental allibera fibres microscòpiques que poden ser igualment mortals.
Desamiantar, prioritari per evitar morts futures
Tarrès va insistir que l’amiant és passat, present i futur. Una “pandèmia mundial, silenciosa i silenciada”, que provoca entre 3.000 i 6.000 morts anuals a Espanya, el doble de les víctimes de trànsit.
La lluita per revertir-ho passa necessàriament per retirar l’amiant existent. Segons el Cens municipal d’instal·lacions i emplaçaments amb amiant elaborat el juliol d'aquest any, el 60% de les escoles de Cerdanyola contenen materials amb amiant, així com nombrosos equipaments esportius, casals, dependències municipals, edificis culturals i magatzems.
El cens, publicat a la pàgina web municipal, detalla ubicacions, tipus de material i estat de conservació, però no inclou cap calendari d’execució ni terminis de retirada. Una informació que podria fer-se pública un cop s'aprovi el pressupost per al 2026. La llei catalana de 2024 obliga a eliminar l’amiant dels edificis públics abans de 2028.
El compromís municipal: un milió d’euros anuals
Otero va anunciar que l’Ajuntament destinarà 1 milió d’euros l’any 2026 al desamiantatge i que la voluntat del govern es repetir aquesta partida anualment. També va recordar que la deixalleria de Cerdanyola compta des del 2008 amb un dels dos punts habilitats a Catalunya per recollir amiant de domicilis particulars, i va anunciar la posada en marxa des d'octubre d’un punt d’assessorament de transisió energètica que, entre altres rehabilitacions, assessora sobre la retirada d'amiant en habitatges privats.
L’anunci, però, no va convèncer tothom. Gran part del públic va reclamar un punt estable d’acompanyament per a víctimes, que inclogui suport legal, mèdic i emocional. Otero va afirmar que es tractava d'una prova pilot i que prenia nota de les demanes de famílies i afectats. Altres de famílies i afectats van reclamar conèixer quan i com es farà la retirada, una dada que, segons el regidor de Medi Ambient Antonio Otero, es podrà fer pública quan s'aprovi aquest mes de desembre el pressupost municipal.
“No n’hi ha prou amb protocols i subvencions; cal empatia i acompanyament”, va resumir Tarrès.
On poden anar les víctimes?
A Catalunya existeix l’Associació de Víctimes de l’Amiant (AVAAC), que ofereix acompanyament jurídic, social i emocional a persones afectades i a famílies. Durant l'acte, representants d'aquesta entitat van anunciar des del públic la continuïtat de l'associació, que havia plantejat deixar d'operar.
També es va valorar la tasca que fan a Cerdanyola la Plataforma d’Ampes i AFIs (PAC), la Taula de Patrimoni, la Taula de l'Amiant i les entitats veïnals que, des de fa anys, mantenen viu el tema perquè no torni a caure en el silenci administratiu. Jordi Joan Mata va voler agrair públicament aquesta lluita sostinguda:
“Si avui en parlem és perquè hi ha qui no ha deixat de picar pedra. Cerdanyola els hi deu molt.”
On veure el documental?
El documental La fibra sensible, premi Sol d’Or al Suncine, es pot veure gratuïtament a la plataforma 3CAT després d'estrenar-se dins del programa Sense ficció, el 18 de novembre.
La directora, Isabel Andrés, construïx la pel·lícula des de la mort del seu pare, treballador d’Uralita, i la converteix en una eina de conscienciació. Mostra el problema global, amb imatges dels judicis a Itàlia i reflexions sobre la presència de l'amiant al llarg de la història, des de l'època dels romans, que extreien el mineral i els seus efectes sobre la salut s'anomenaven la malaltia de l'esclau. Ella mateixa explicava a l’Ateneu:
“No volia fer un documental des del victimisme, sinó cridar a l’acció sobre un problema de sistema que ens implica a tots.”
Una crida final contra la desmemòria
La vetllada va concloure amb una intervenció emocionada de la mare d’Isabel Andrés, Maria Pontí, vídua per amiant, amb una crida a la unió. " Si no ens hi posem tots, quina herència deixarem als nostres fills i nets?", es va preguntar demanant més investigació mèdica, més consciència social del perill i la persecució judicials dels responsables de la contaminació.
Maria Ponti fa una crida a crear xarxa social per donar suport a les víctimes. FOTO: Judit Josa.
A la sortida, el terra del vestíbul empaperat amb cartells de la PAC —“El 60% d’escoles tenen amiant” o "l'Amiant afecta a totes les generacions, sumem-nos a la solució"— era la prova plàstica que aquesta lluita continua viva gràcies a la societat civil.
Acció de la Plataforma d'Ampes i AFIS de Cerdanyola a la sortida de la projecció. FOTO: Judit Josa.
Cerdanyola, que va respirar la fibra mortal durant prop de 90 anys i on, l'amiant segueix estan present per tot arreu, reclama ser ara —i ho va dir fort aquella nit— qui lideri el seu final.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.