“El carrer ja no és una situació puntual: és una realitat estructural”

Cada setmana, voluntaris de la Creu Roja recorren els carrers de Cerdanyola i Ripollet a la recerca de persones que dormen al ras. Formen part de les Unitats d’Emergència Social (UES), un dispositiu estable que permet detectar situacions de vulnerabilitat molt abans que arribin episodis extrems com les onades de fred.

“A Cerdanyola sortim dos cops per setmana; a Ripollet, un”, explica César Martínez, coordinador de la Creu Roja Cerdanyola-Ripollet-Montcada. “Parlem amb les persones que viuen al carrer i, si es deixen ajudar, intentem veure què necessiten: roba d’abric, mantes, sacs de dormir, menjar o medicació. Cada cas és diferent”.

Qui són les persones que dormen al carrer

Belén, voluntària de l’entitat amb una àmplia experiència al carrer, dibuixa un retrat que trenca molts tòpics. “Majoritàriament són homes d’entre 30 i 50 anys, tot i que també n’hi ha molts entre els 50 i els 60. I, en contra del que sovint es pensa, la majoria són de nacionalitat espanyola”.

També desmunta la idea que el consum sigui l’origen de la situació. “No solen ser ni alcohòlics ni consumidors. El que passa és que la vida al carrer sí que és un factor de risc perquè apareguin problemes de consum més endavant”.

Les històries són molt diverses. “Trobem persones que han perdut la feina, que eren autònomes, que s’han separat o que han esgotat totes les opcions d’ajuda”, explica.

Quan el carrer deixa de ser temporal

Segons els professionals, hi ha un moment clau que marca un abans i un després: els sis primers mesos. “Fins aleshores, moltes persones pensen que és una situació passatgera”, apunta Belen. “Però a partir d’aquí canvia tot: l’estat d’ànim, la relació amb les administracions, la frustració. És un punt d’inflexió”.

“Els sis primers mesos al carrer són clau: després canvia l’estat d’ànim i costa molt més remuntar.”

La manca de xarxa de suport és determinant. “Un amic et pot ajudar un temps, però aquesta xarxa s’acaba esgotant”, explica. “Arriba un moment que et quedes sol. Has traspassat una barrera”.

Cerdanyola: d’un cas a un fenomen estructural

El canvi viscut a Cerdanyola els darrers anys és especialment significatiu. “Fa vuit anys, aquí no hi havia pràcticament ningú vivint al carrer”, recorda Martínez. “Ara parlem d’entre 10 i 15 persones que hi viuen de manera habitual. No són itinerants, formen part del municipi. Porten mesos i fins i tot anys als mateixos indrets”.

“És un desastre”, resumeix amb contundència. “Això no s’acaba ara ni d’aquí a poc temps. El que tenim al davant és una realitat cronificada”.

L’habitatge, el mur impossible

Trobar feina vivint al carrer és extremadament difícil. Però, segons explica Belén, ni tan sols tenir ingressos garanteix sortir-se’n. “Encara que treballin o cobrin la renda garantida, no poden accedir a un habitatge. Avui dia, ni tan sols a una habitació”.

“Trobar feina vivint al carrer és molt difícil. I encara que treballin, no poden accedir a un habitatge. Avui dia, ni tan sols a una habitació.”

L’estigma hi juga un paper clau. “Si saben que vens del carrer, directament no t’agafen. I si ets estranger, encara menys”, afegeix.

Els límits del sistema

Des de la Creu Roja alerten que el sistema actual no dona resposta a aquesta realitat. “Hi ha molt pocs albergs fora de Barcelona, i la capital està saturada”, explica Martínez. “A la nostra zona no n’hi ha cap d’estable. El més proper és a Terrassa, i el de Sabadell només funciona a l’hivern”.

Per això reclamen un alberg d’emergència local i recursos actius tot l’any. “Cal un espai on es pugui pernoctar, dutxar-se i menjar calent”, explica Martínez, “però també llocs d’atenció diürna on puguin estar-hi, buscar feina, gestionar tràmits o recuperar rutines bàsiques”.

“La nostra idea no és només assistir, sinó ajudar a recuperar autonomia. Tot i això, també ens trobem persones que, per malalties o afectacions cròniques, no podran refer aquest camí.”

En aquest sentit, subratlla que la resposta no pot limitar-se a un menjador social, una opció que anys enrere ja havia existit a Cerdanyola. “Un menjador cobreix una necessitat bàsica, però si no va acompanyat d’altres recursos, no ajuda a sortir del carrer. La nostra mirada no és assistencial, sinó d’acompanyament cap a una vida autònoma, sempre que sigui possible”.

El fred, agreuja: actuar més enllà de l'emergència

L’onada de fred dels primers dies del 2026 va obligar els ajuntaments de Cerdanyola i Ripollet a allotjar nou persones sense llar en albergs i hotels d’emergència. A Ripollet també es va habilitar el Casal d'Avis com a refugi climàtic. Des de l’entitat valoren positivament la resposta, però insisteixen que és insuficient.

[r.1]

“Està molt bé activar refugis climàtics quan fa fred”, apunta Martínez, “però són accions complementàries. La solució no pot ser només reaccionar davant l’emergència”.

Mirar el problema de cara

Per als professionals, el sensellarisme no és una realitat llunyana. “La gent pensa que això no els passarà mai, però la línia és molt fina”, conclou Belén. “Una separació, una pèrdua de feina, l’esgotament de la xarxa familiar… podria passar-li a qualsevol”.

Des de la Creu Roja insisteixen que, en la majoria de casos, el factor determinant que acaba empenyent les persones al carrer és la crisi habitacional: la manca d’habitatge assequible, l’encariment dels lloguers i la impossibilitat d’accedir ni tan sols a una habitació, fins i tot tenint ingressos.

Martínez tanca amb un missatge clar: “Si ens trobéssim un centenar d’infants sense escolaritzar, actuaríem de seguida, amb recursos o sense. Amb les persones que viuen al carrer hauria de passar exactament el mateix”.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.