Cerdanyola té un problema amb la música

Cerdanyola té un problema amb la cultura. I us ho dic de veritat, té un problema seriós. Perquè sense cultura no hi ha vida social, i sense vida social una ciutat no és més que un munt d'edificis agrupats. Cerdanyola començarà el 2018 sent menys poble i més ciutat dormitori. El 30 de desembre serà l'últim dia que la Sala Circus obrirà al públic. Estan farts de traves administratives, que els retirin les llicències i de deixar-se l'esma per tirar endavant un projecte que era molt més que un negoci. Si ho recordeu, ara fa un any la Sala Mamá Mandawa també va abaixar la persiana amb arguments similars.

 

La perversió de tot plegat és que a Cerdanyola no existeix cap espai municipal on organitzar concerts, tota la programació musical passa per la iniciativa privada. I és justament aquests projectes els que estan plegant per les traves que es troben i la manca de suports. Vull felicitar, això sí, la Sala Dresden, que ha revitalitzat i molt l'oferta cultural de la ciutat programant concerts de gran qualitat i a més a preus assequibles. El seu èxit demostra justament que Cerdanyola té fam de cultura.

 

Així i tot, cal deixar les coses clares. No podem fer recaure tota la responsabilitat de la programació musical en les empreses privades. Cal una administració que se'n cuidi i la promogui, i això no està passant. Per què a Cerdanyola no hi ha un espai com la Nau de Barberà, com l'Espai Tolrà de Castellar o com la Fira o el Consell de Joves de Sabadell? No existeixen els equipaments perquè no són una prioritat. Tenim un teixit social amb ganes d'organitzar concerts -ho demostren associacions com Amic Amiant, les Festes Majors Alternatives, l'Assemblea de Joves Independentistes i la gent del Casal de Joves- però un ajuntament que fa com si no anés amb ells.

 

Només en els últims dos anys Cerdanyola ha perdut la meitat de les seves sales de música. La meitat. Dit així sona fort; dir que n'ha perdut 'la meitat' fa pensar que ha passat pel poble un huracà que ha arrasat amb tot. Però és clar, com només n'hi havia quatre, perdre'n dues és tot un drama. En fi, llarga vida a l'ACME i a la Sala Dresden.