Creia que podia ser bona educadora infantil, però no a Espanya

“Vull donar les gràcies a la Nadia, a la Lucía, a la Noemí, a la María, a l’Elena; a les educadores infantils que van ser les primeres professores dels meus fills”, diu Ione Belarra, amb la seva dessuadora groga, en el discurs de Podemos viral a les xarxes que instaura el debat de l’educació infantil al parlament espanyol. Un debat necessari, i que totes les Nàdies, Lucíes, Noemís, Maríes i Elenes han lluitat i reclamat als carrers i a les llars perquè es produgués, aquesta vegada de debò, exigint un decret llei de l’etapa educativa de 0 a 3 anys, que ens iguali una mica a les condicions d’Europa o d’altres etapes educatives. Perquè l’etapa 0 a 3 anys és una etapa educativa, i d’elevada importància.

Aquestes darreres setmanes les educadores infantils de Madrid han tenyit de groc els carrers amb una vaga indefinida, i així ho faran les educadores i estudiants d’educació infantil de tot l’Estat el 7 de maig, amb una vaga i mobilitzacions per tot el país, la primera vaga de tot l’estat espanyol exclusiva del primer cicle d’infantil. I a Catalunya tornaran a sortir en una vaga unitària el 20 de maig.

Manifestacions i vagues precedides per les educadores que van sortir a Navarra el 2022, a Palma (Mallorca) el 2025 i a Barcelona al març. I també amb reivindicacions locals a Cerdanyola com ara els dimecres grocs. Demanem millores laborals: la majoria de les educadores a l’Estat espanyol cobren quasi el salari mínim professional, sense hores per fer la feina extracurricular (preparar activitats, fer informes, reunions, formacions, etc.), treballant de setembre a juliol (algunes escoles també ofereixen servei a l’agost). I tot això amb unes ràtios de 8 nadons de 4 a 12 mesos, 13 d’1 a 2 anys i 20 de 2 a 3 anys per a una sola educadora.

En països nòrdics com Islàndia o Noruega la ràtio és de 3 nadons per educadora, i les classes de nadons de menys d’un any no existeixen. A Noruega, per exemple, ni tan sols es permet per llei deixar un nadó de menys d’un any en una escola, pels drets del propi menor: el dret a estar amb la seva família. Perquè els drets de les educadores i dels nadons han d’anar de la mà dels drets de les mares i pares a tenir una conciliació real.

La diferència és abismal, i la cura que pots oferir a aquests nadons és també molt diferent. Però els drets laborals també són molt diferents. A Islàndia una educadora infantil amb estudis cobra més de 5.000 euros; a Espanya, amb prou feines 1.500 euros. En el sistema espanyol no només hi trobem un menyspreu a la capacitat i formació de les educadores infantils, també hi ha una vulneració constant dels drets dels infants que acudeixen als centres d’educació infantil.

Una feina de cuidar i atendre un dels col·lectius més vulnerables —els infants de 0 a 3 anys— és, però, una de les feines més menys valorades de la nostra societat. I per què? És una de les professions més feminitzades, on el 97% de les educadores són dones.

La manca de reconeixement tant en salari com en prestigi implica que l’educació de nadons i la seva cura estiguin vistes com una feina de baix estatus, on la vocació no és suficient (OCDE, 2019).

Després de pocs mesos de treballar a Espanya, ja no tinc vocació.

Jo, graduada en estudis de gènere, he decidit estudiar ara educació infantil, després de la meva experiència molt positiva a Reykjavík, Islàndia. Allà creia que podia ser bona educadora: podia observar les necessitats i interessos dels 5 infants al meu càrrec. Preparava activitats en el meu horari laboral i de vegades fins i tot m’enduia alguna feina a casa per millorar encara més la meva acció amb aquells nens i nenes. Ara estic fent pràctiques en un centre privat al Vallès occidental, on hi ha una educadora i jo. I la vocació ja no és la mateixa. La meva feina consisteix a apagar focs; la creativitat que a Islàndia em caracteritzava ha desaparegut. Hi ha nenes amb qui no he pogut mantenir cap conversa més enllà del bon dia en aquests mesos de pràctiques, perquè hi ha 20 nens i nenes demanant aquesta atenció.

L’educació en general és una feina molt feminitzada: el 2022, segons l’INE, el 67,2% són mestres (comptant totes les etapes educatives), un 1,6% més que el 2012. I la pèrdua de nivell adquisitiu des dels retallades del 2010 encara no s’ha recuperat, amb un 29% de diferència en el poder adquisitiu de mestres. A l’educació infantil la situació és molt pitjor, amb convenis congelats des del 2021.

El baix estatus de la professió es deu a la seva feminització i a la negació del seu caràcter professional.

La desprofessionalització de la feina docent, i en especial de l’educació infantil, convertint-la en una mera vocació de cures cap a les infàncies, es construeix a partir de la lògica masclista de la divisió del treball per gènere, tal com indica Sànchez Bello (2012). Com si els estudis per realitzar aquesta feina fossin irrellevants sempre que existeixi aquell “instint maternal” que suposadament et proporciona els coneixements per dur-la a terme.

El 1993 Joan Scott analitzava aquelles feines feminitzades que les dones treballadores realitzaven durant el segle XIX. Aquelles dones eren considerades mà d’obra barata, i fins i tot les feines que durant la revolució industrial van passar a mans de dones (sent tradicionalment exercides per homes) es van banalitzar i van perdre la categoria de professió, devaluant-se d’aquesta manera. Un exemple podria ser el de la costurera, que va substituir el sastre, una professió anteriorment molt més cotitzada en l’àmbit laboral públic.

Podríem dir que a l’educació infantil li passa el mateix. Aquesta professió sempre ha estat molt feminitzada i categoritzada com un simple servei de guarderia —com qui guarda la jaqueta en un guarda-roba—, on les metodologies innovadores, l’acció educativa i el foment de l’autonomia de les més petites es redueixen a unes “qualitats innates de la dona” per cuidar de les infàncies.

Avui dia l’educació infantil segueix reduint-se a “guarderies”, la majoria privades, i les educadores es veuen arrossegades per aquesta lògica masclista i adultcentrista, que posa la productivitat laboral de les famílies i la conciliació com allò important, i abandona infants, educadores i famílies a la seva sort.

I acabo amb una altra frase del discurs d’Ione Belarra: “El cicle 0-3 no és un cicle, és el cicle. Aquesta és una funció social d’una delicadesa i importància que no té preu”.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.