L’etnicisme dels socialistes i la patrimonialització de la festa major

Després de dos anys condicionats per la pandèmia, Cerdanyola viurà aquest cap de setmana el primer Roser de Maig amb Carlos Cordón a l’alcaldia. L’impàs ha ajornat fins ara que puguem veure si el jove alcalde manté el model de proximitat i participació cultural engegat pel govern anterior o si torna a la cosa carrinclona i desconnectada del seu entorn de les darreres dècades. Finalment hem vist que es decanta per la segona: torna el model socialista de festa major desarrelada que, de fet, revela en sí mateix un model de ciutat dormitori. Alimenten una Cerdanyola sense vida associativa, social i cultural potent on els veïns decideixin com volen celebrar les seves festes i que durant l’any no té cap tipus d’atractiu ni identitat pròpia. Els socialistes han muntat des de dalt uns concerts pensats més aviat pels seus votants: gent d’entre 40 i 65 anys que beu de referents culturals espanyols.

La Oreja de Van Gogh m’agrada i m’ho passo molt bé ballant les cançons de Fangoria a les discoteques, però aquí no es tracta d’una qüestió banal de gustos. Es tracta que Cerdanyola no visqui d’esquenes al país i vulgui ser més que un annexe metropolità de Barcelona on els seus habitants treballen i només tornen a fer el sopar, mirar La Voz i anar a dormir. Una ciutat on s’hi puguin fer coses i no et moris de fàstic perquè cada cop hi ha menys oci i menys cultura. Després d’haver crescut a Cerdanyola tinc una edat on començo a pensar on voldré establir-me definitivament. I amb gran dolor cada cop sóc més lluny emocionalment de la meva ciutat, incapaç de sortir del pou cavat durant dècades per una manca de rumb dels successius governs que l’anestesia i l’homogeneïtza a qualsevol ciutat mitjana espanyola.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.