I malgrat tot, crits en silenci

Aquests últims dies no estan sent tan vibrants com van ser a l'octubre. A principis de mes semblava que es mantindria el ritme de dies històrics, però després la mobilització va decaure. La primera setmana de novembre va ser dura, és innegable. Després de l'aplicació del 155 el govern es va dividir entre els que van decidir quedar-se a Catalunya i els que van marxar a Bèlgica. Els primers són ara entre reixes i els segons, lluny de les famílies. Sense poder tornar a casa per l'amenaça de fer cap a Estremera, amb els companys amb qui no fa tant governaven el país.

 

Aquí, al carrer, els dies van passant. La gent treballa, estudia, i en definitiva viu. Alguns carrers ja han posat els llums de Nadal i els anuncis de perfums i joguines diuen que les festes són a prop. Ara, amb això del Black Friday, les botigues s'omplen abans d'hora a la recerca d'ofertes que en realitat no són tals. És sabut que moltes botigues apugen els preus dies abans per després anunciar una rebaixa que en realitat deixa el preu tal com era en un principi.

 

La gent cridava que els carrers serien sempre seus i, si ara són d'algú, són dels compradors compulsius. Les ciutats van plenes de gent que camina frenètica amb bosses a les mans. De cop, veus que una d'aquestes persones que se't creua porta un llaç groc a la solapa de l'abric. I, si t'hi fixes, allà en va un altre. I un altre. En silenci, sense cridar que els carrers són seus, però presents. Silenciosos llaços grocs que no obliden. Que diuen que no hi som tots, que falten els presoners i els exiliats. Dos activistes, onze consellers, un vice-president i un president.