La difícil tasca de Carlos Cordón

Fa temps, que el PSC de Cerdanyola et designés com a candidat a les eleccions municipals significava, pràcticament, que series el futur alcalde de la ciutat. L'hegemonia socialista a Cerdanyola era total i, de fet, els encerts i els errors que han transformat la ciutat fins al que és ara es poden atribuir en gran part a la gestió del PSC. Poden posar-se la medalla: el PSC ha estat sempre la primera força de Cerdanyola.

 

Després d'unes primeres eleccions, al llunyà 1979, on va mantenir un frec a frec amb el PSUC, el socialisme es va imposar amb determinació a Cerdanyola i no hi va haver en vint anys ningú capaç de fer-li ombra. El destí de la història va canviar el 2003, quan un ecosocialista de pentinat frondós va pactar amb CiU i ERC una alcaldia d'un color diferent del vermell. Antoni Morral, ara entre el parlament i Brussel·les, es va convertir en el primer batlle no socialista des de la II República. Quatre anys després, el PSC va tornar a veure com un pacte entre ICV i CiU els tornava a allunyar de l'alcaldia, però no per gaire temps. A mig mandat, els socialistes van aprofitar el trencament d'ICV i CiU per a tombar l'alcaldia de Morral amb una moció de censura. Van tornar a Cerdanyola i el 2011 van salvar les eleccions municipals. Bo i perdent dos mil vots, Carmona va continuar sent alcaldessa fins a 2015.

 

Ara fa tres anys, Esquerra Republicana i les candidatures autoanomenades del canvi, amb Ada Colau al capdavant, van fer molt de mal al PSC a tot Catalunya. L'Àrea Metropolitana de Barcelona, altrament dit 'cinturó roig' pel vot massiu al PSC, es va tenyir d'altres colors com el groc i el lila. Aquí, Compromís per Cerdanyola va quedar a només 28 vots d'atrapar el PSC, que un cop més va ser la força més votada. I un cop més va veure com quedava fora del govern.

 

L'evolució que el PSC ha fet a la nostra ciutat, on des de 1999 perd vots a cada elecció, és paral·lela al viatge que ha fet en l'àmbit català. No només és desmèrit dels socialistes, pel camí han aparegut nous actors polítics que han mossegat el pastís de votants socialistes i els han convençut que la seva opció és millor.

 

El mes passat, el jove Carlos Cordón va ser escollit candidat socialista a l'alcaldia de Cerdanyola per a les eleccions de 2019. I no ho tindrà gens fàcil. S'haurà d'enfrontar a Carles Escolà, que presentarà batalla per a revalidar el càrrec d'alcalde; a la ferotge Esquerra Republicana, sedegosa de replicar a Cerdanyola la tendència a l'alça que viu al conjunt del país; i a l'enigmàtic candidat o candidata de Ciutadans, la gran sorpresa del 21-D.

 

A cada elecció, el PSC ha anat perdent un llençol. Qui havia estat el pal de paller del catalanisme d'esquerres, gràcies també al suport dels catalans amb orígens d'altres punts de l'estat, és cada cop més feble pel gir polític que viu el país. El PSOE i el PSC van deixar de ser creïbles com a força d'esquerres a partir de la crisi econòmica. Amb la sentència de l'estatut, el catalanisme popular li va passar per força i va deixar el partit desorientat i amb una important sagnia de dirigents catalanistes.

 

De la centralitat del catalanisme i arribant a demanar un referèndum pactat sobre la independència, a la manifestació amb Societat Civil Catalana. El PSC va haver de triar bàndol i va marxar amb el PP i Ciutadans, el que ara s'anomena 'bloc del 155'. Són molts els socialistes que no reconeixen el que va ser el seu partit i ara abracen altres opcions polítiques que consideren més coherents amb el que ells sempre han defensat.

 

Lluny actuals reivindicacions catalanistes, Carlos Cordón té la difícil tasca d'atraure l'electorat més espanyolista que ara mira embadalit la formació d'Inés Arrimadas. Que no en tingui cap dubte, després de menjar-se el PP al parlament l'objectiu de Ciutadans és ara el món municipal, on mai no acabat d'implantar-se del tot.

 

Com a punt a favor, Cordón sap que, després de la sortida cap al parlament de Maria Valle, per a Ciutadans Cerdanyola no serà fàcil trobar un alcaldable. El punt en contra és el dubte de si això serà gaire important per l'electorat o si es deixaran endur per la gran visibilitat mediàtica d'Inés Arrimadas i els seus companys. I si mira a l'altre costat, veurà com Compromís i Esquerra lluiten a mort pel catalanisme d'esquerres.