Opinió | Jaume Sobrevals: No s’hi val a vacil·lar

Hem parlat molt del Primer d’Octubre —i no és sobrer—, probablement l'acte més gran de desobediència col·lectiva de la nostra història. Vam posar en escac tot un estat; i quin estat! Per a no claudicar, es va veure obligat a fer caure totes les seves caretes: la democràcia, l’estat de dret, la justícia —ai, la justícia!—, el diàleg, la sobirania del poble... I va aparèixer tal com és: nu, descarnat, ufanós, superb. Ni oblidem, ni perdonem.

Però gairebé tan transcendent com el Primer d’Octubre ho va ser també el dia 3. Dos dies després del gran acte col·lectiu, i vist que la Generalitat no movia fitxa, vam sortir al carrer per exigir que es fes efectiva la voluntat confirmada a les urnes. La reacció de la gent va ser singular: mai no havia estat tan rotunda la demostració que els carrers eren (encara ho són?) nostres. Nou mil persones a Cerdanyola (la manifestació més gran que hi havia hagut mai), centenars de milers més per tota Catalunya.

Paral·lelament, l’execrable i repugnant discurs del borbó, justificant la violència policial, va fomentar la repressió posterior en tots els àmbits, repressió que encara patim avui en dia. Aquesta arenga va mostrar un cop més que els catalans, dins l’estat, no som ciutadans, sinó vassalls, colons, morralla.

Però tinguem present també la gran oportunitat perduda aleshores: el 3 era el dia D de la proclamació inapel·lable d’independència. El 10 i el 27 van ser declaracions fallides perquè van arribar tard, amb l’enemic rearmat. Això tampoc no hem d’oblidar-ho.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.