Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
WhatsApp
Telegram
Vaig comprar als Encants un mirall antic, em va agradar molt el seu marc de fusta, tallat a mà amb motius florals entre el gruix del qual apareixien sargantanes i escarabats i algun insecte. En arribar a casa, el vaig penjar en una paret del dormitori i en mirar-m'hi vaig veure el meu rostre, tot i que no era exactament el meu. Hi havia en la seva expressió quelcom residual, una mena de gest que jo no estava fent. Com si la meva cara hagués arribat tard a la seva pròpia representació. Vaig pensar en un defecte del vidre o en la mala qualitat del paper de nitrat de plata, però l'endemà va passar el mateix. I a l'altre. Amb el temps vaig comprendre que el mirall no reflectia només qui tenia davant, sinó també qui havia estat abans. Era un mirall amb memòria. Guardava el rostre previ com una petjada congelada a la neu. A més de veure'm a mi mateix, veia l'última persona que s'hi havia mirat. No em va estranyar: tots els objectes conserven la memòria del que van ser, per què no els miralls? Vaig començar a reconèixer en la meva expressió rastres que no em pertanyien. Una lleu contracció a la boca que era del meu pare. Una manera d'alçar les celles que recordava la meva mare. Un gest en enfocar la mirada que, sens dubte, era del meu avi. Vaig comprendre llavors que aquest mirall no afegia res que no estigués ja en mi. Només ho feia visible. Un dia vaig decidir esperar. Em vaig asseure davant seu fins que el meu rostre es va esborrar del tot i va aparèixer, nítidament, el d'algú anterior. Va trigar una mica. El temps en aquell mirall semblava més dens. Quan per fi va emergir del tot no vaig reconèixer la persona. Era una cara qualsevol, però estava carregada d'una intensitat que em va resultar familiar. Com si ho hagués portat posat durant anys sense saber-ho. Des d'aleshores evito els miralls comuns. Em semblen superficials, gairebé ingenus. Reflecteixen el que és immediat, el que creiem ser en aquell instant. Aquest altre, en canvi, mostra el que arrosseguem. No hi ha rostre propi, sinó una cadena de rostres que es corregeixen els uns als altres. Potser, l'últim de tots, el que veurem just abans de desaparèixer, tampoc no serà exactament el nostre.
Afegeix TOT Cerdanyola com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.