Relat | Tres bales

Quan vam veure el que aquella malaltia feia, vam prometre que abans de convertir-nos en allò preferíem suïcidar-nos. No ens quedàvem mai en un mateix lloc, ens movíem de nit, quan trobàvem un lloc segur, descansàvem i tornàvem a moure'ns. No sabíem res de la societat, ens limitàvem a sobreviure en aquell món assolat per aquell virus que tornava antropòfaga a la gent. Un dia vam trobar una gran mansió, era un lloc tranquil, sense saquejar, vam passar la nit allà. Però vam ser sorpresos per una torba de contagiats, vam fugir cap amunt i ens vam tancar a una habitació. El plor dels nens va fer que ens trobessin, intentaven tirar la porta a terra.

Li vaig recordar a la meva dona el que vam acordar, no permetríem que ens devoressin per després ser un d'ells. Vaig treure el revòlver, se'm va glaçar la sang: només n'hi havia tres. No vaig dir res. Mentre un munt de cossos podrits entrava, em vaig agenollar, ens vam abraçar i vaig prometre que ens veuríem aviat. La primera va ser la meva filla de set anys, després el meu fill d'onze i finalment la meva dona. Tres trets mortals al cap. No hi va haver bala per a mi. Al cap d'unes hores em vaig aixecar formant part de l'horda, no recordo res més. Fins que vaig tornar i m'ho van explicar tot. Van trobar una vacuna que revertia el procés víric: el contagiat tornava al seu estat humà. Jo hauria preferit ser un infectat que viure turmentat per haver matat la meva família. Ara soc un zombi de vida normal. 

Afegeix TOT Cerdanyola com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.