Relats - Danny Romero: "Nadal okupat"

Nadal okupat

El vespre de la nit de Nadal cau amb melancolia per en Joan, un home solitari. No es va casar mai; els parents, amb la meitat no es parla i l’altra ja és morta; els pocs amics que tenia fan la seva amb les seves famílies. Família que ell no té.

Decidit a no tornar a passar una altra Nit Bona d’autocompassió davant la tele, surt al carrer a buscar gent que dorm al carrer. No li costa gaire reunir un grup de pollosos, marginals i desgraciats sensesostre. Se sent bé amb si mateix davant de persones més miserables que ell.

—Avui és Nit Bona, us convido a casa meva! —els digué.

Així és com en Joan se’n du set desconeguts a casa seva. Deixa que tots es dutxin i s’afaitin, i els dona roba neta. Cap a les onze són tots a taula, gaudint d’un bon tiberi regat amb vi i cava. En acabat, posen música; els cubates volen i la gent balla. En Joan cau rendit al sofà, fet pols, però amb un estrany benestar.

Quan obre els ulls, es troba a terra del portal, amb una ressaca terrible. Al costat hi ha una bossa amb roba i la seva cartera amb 50 €. Una veïna que passa el mira amb menyspreu.

Ràpid, puja a casa seva i pica a la porta. S’escolta la cadena de seguretat; la porta s’obre una mica.

—Deixa’m passar, cago en Déu, això és casa meva! —crida en Joan.

Però una veu li diu:

—No sé qui és vostè; ara, aquesta és casa nostra. Faci el favor de marxar.

Desesperat, en Joan se’n va a la policia, però li diuen que sense una ordre judicial no poden fer res, ja que, literalment, la llei protegeix la inviolabilitat d’un domicili quan l’ocupant al·lega que és el seu domicili, i si l’amo real entra per la força és delicte.

La kafkiana situació porta en Joan a vagar pels carrers el dia de Nadal, buscant una pensió barata per tombar-se en un llit i pensar què ha fet malament a la vida per merèixer tot això.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.