La Torre Bertrand i de Bones Hores a Collserola, entre la memòria i el present

Bones Hores està de celebració. Enguany s’hi duen a terme les reformes per adequar l’interior de la torre a la realitat i necessitat dels usuaris de la residència i, a més, aquest 2025 es commemoren els cinquanta anys de la mort del Pare Mauri, el sacerdot que va donar una nova vida à l’edifici durant la segona meitat del segle XX. Però qui va ser aquest capellà? Quina relació va tenir amb Bones Hores? Per entendre-ho, cal tornar al principi i explicar els orígens d’aquest singular indret situat a tocar del Cementiri de Collserola, un punt elevat des d’on es domina bona part de Cerdanyola del Vallès.

Els inicis de Bones Hores

La Torre Bones Hores es troba a la serra de la Ventosa, al costat mateix del Cementiri de Collserola, en un indret envoltat de bosc des d’on es pot veure el pla de Cerdanyola i Montcada. Va ser construïda l’any 1914 per Lluís Bertrand Coma, fill dels propietaris de Can Lloses, masia situada just al peu de la mateixa carena. La torre, concebuda com a residència d’estiueig, aprofitava l’emplaçament assolellat i tranquil de la muntanya per oferir vistes àmplies i aire pur.

L’edifici és atribuït a l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig (1872–1928), un dels primers a utilitzar formigó armat a Catalunya. De planta quadrada i amb tres galeries laterals, presenta un rellotge de sol amb la inscripció “Bones hores tingau”, que n’acabaria donant nom. A la façana est hi havia una petita capella interior amb un grup escultòric atribuït a Josep Llimona, que completava el conjunt amb un toc espiritual i artístic.

El Pare Mauri i el Patronato Juan XXIII

Amb l’esclat de la Guerra Civil, Bones Hores va ser confiscada pels Comitès Antifeixistes de Cerdanyola i Montcada i posteriorment “apropiada” per la Generalitat republicana per ordre del 3 de juny de 1937. Allà s’hi va instal·lar un Establiment de Readaptació de Menors, amb una trentena d’interns.
Després de la guerra, la finca va tornar a mans particulars i, amb els anys, va passar a formar part de l’obra social del sacerdot Mauricio Rufino de Herrero, conegut com el Pare Mauri.

Nascut a León el 1928, el Pare Mauri va estudiar Teologia i Filosofia à Oviedo i Solsona i fou ordenat sacerdot a Tolosa el 15 d’octubre de 1961. Destinat a Barcelona, treballà als barris xabolistes de Montjuïc, on començà a acollir nois i noies en situació vulnerable. A finals dels anys seixanta, abans fins i tot de crear formalment la seva fundació, ja s’havia traslladat amb els infants a la finca de Bones Hores, que li havia estat cedida per la família Bertrand-Elizalde.
Allà va començar una nova etapa: amb esforç i entusiasme, va convertir aquell entorn forestal en una casa oberta a tothom, amb espais de convivència i formació.

De totes les persones que han estat entrevistades i que el van conèixer o hi van viure de petits, totes guarden una gran estimació cap al Pare Mauri. El recorden com un home lluitador incansable, que va transformar Bones Hores en un autèntic lloc d’acollida i esperança. Amb l’ajuda dels nois i noies, va habilitar-hi un parc infantil, uns barracons de fusta que feien d’aules i fins i tot un petit circuit de bicicletes, del qual encara es poden veure restes si passegeu pels voltants de la finca.

L’experiència es consolidà el 21 de febrer de 1969, amb la creació oficial del Patronato Juan XXIII, una fundació benèfico-docent dedicada a l’acollida i educació de nois i joves. L’edifici s’amplià el 1972 per adaptar-lo a les necessitats del moment. El Pare Mauri hi va viure fins a la seva mort el 18 de desembre de 1975. Dos anys més tard, les seves restes foren traslladades à la cripta de l’oratori de Bones Hores, on van restar fins a l’inici de les reformes de 2025. Amb motiu d’aquestes obres, les restes del Pare Mauri han estat traslladades al Cementiri de Collserola, molt a prop del lloc on havia desenvolupat la seva tasca.

Després de la seva mort, el projecte va continuar durant quinze anys més, gràcies a l’impuls i la dedicació de les seves germanes, que van haver d’afrontar nombrosos entrebancs i dificultats per mantenir viva aquella obra d’acollida i solidaritat. Finalment, el cansament i la manca de recursos van obligar a posar punt final a aquella etapa, que havia deixat una empremta profunda en generacions de nois i noies.

El 28 de desembre de 1989, el Patronato Juan XXIII, representat per Mercedes, féu donació de la finca al Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, amb una condició expressa: que Bones Hores continués sempre dedicada a l’acollida de persones.

De la donació a la residència actual

Amb el traspàs a la Generalitat, Bones Hores va continuar activa com a equipament assistencial públic sota la titularitat del Departament de Drets Socials (antic Benestar Social). L’any 2001 s’encarregà un projecte tècnic per actualitzar-ne la llicència ambiental i adequar-ne les instal·lacions.
Des de 2023, la gestió del centre està encomanada a l’empresa L'Onada Serveis, que hi manté l’activitat per a persones amb discapacitat intel·lectual i impulsa per al 2025 una rehabilitació integral a càrrec de l’estudi d’arquitectura JAAS.

 

Amb aquesta reforma, la capella interior original ha desaparegut, però les obres que en formaven part —entre elles els quadres d’Elisa Arimany— han estat traslladades al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat per a la seva conservació. Les pintures daten de l’època en què Elisa Arimany col·laborava amb el Pare Mauri, participant en els tallers artístics i en la vida quotidiana del centre. Aquella complicitat entre l’artista i el capellà va deixar una empremta emocional i simbòlica que encara avui forma part de la memòria de Bones Hores.

Un llegat viu a Collserola

Bones Hores sintetitza més d’un segle de transformacions socials i arquitectòniques: de torre d’estiueig familiar a escola de reinserció, d’obra benèfica a residència assistencial. El seu rellotge de sol continua recordant a qui el mira el missatge original: “Bones hores tingau.” Avui, amb la seva rehabilitació imminent i amb la memòria del Pare Mauri més viva que mai, Bones Hores torna a viure unes bones hores de veritat.

Amb motiu de la commemoració dels 50 anys de la mort del Pare Mauri, s’ha publicat el llibre Padre Mauri: Menos misa y más pico y pala, que consta de dues parts: la primera, una biografia del personatge, i la segona, les memòries d’una persona que primer va ser acollida pel Pare Mauri i que més tard va passar a donar classes al mateix indret. Una obra que manté viva la flama d’aquell projecte humà que va fer de Bones Hores molt més que una casa.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram.